Un trauma psicològic és una reacció psicològica derivada d’un fet, o de succesius fets negatius impactants que li suceeeixen a una persona, a qualsevol edad, i desborda la seva capacitat d’adaptació, trencant el sentiment de confiança bàsica en si mateixa i el món.
Aquests esdeveniments tenen característiques especials: són viscuts amb una inmensa impotència, i posen en risc la integritat física o psicològica de la persona.
La falta de confiança bàsica que es desenvolupa és un element essencial, ja que és motor de molts dels símptomes d’estrès-posttraumàtic, com és l’ansietat anticipatòria, la hiper-alerta, la dificultat de confiar en els demés, i alhora un desig d’aïllament, una disminució de la capacitat de sentir, una desgana per activitats vitals que abans li agradaven.
Ja fa temps que s’ha vist que hi ha dos tipus d’esdeveniments que poden ser traumàtics:
El de “T majúscula”, que són succesos, generament únics, d’alt impacte emocional ja que posen la persona en risc de mort, o de danys greus. Poden ser desastres naturals, (incendies, inundacions), però també relacionals (patir un atracaments, una violació…)
El de “t minúscula”, són traumes acumulatius, són de menor intensitat però que poden durar anys, que van danyant la identitat de la persona i la seva la capacitat per disfrutar de les relacions; tenen a veure moltes vegades amb situacions familiars complexes, on s’ha rebut de manera reiterada un tracte negligent o violència psicològica constant.
A més d’aquesta diferenciació, n’hi ha una altre també molt important en l’abordatge del trauma, i és si la persona recorda o no els fets que van passar.
Aquest fet de recordar o no fets traumàtics té a veure amb diferentes aspectes, com pot ser l’edat en que va passar, el tipus de fet traumàtic, i si la persona va poder parlar o no amb algú en el moment que va passar.
L’edat és molt important, doncs tots tenim l’experiència de que els els records narratius de la nostra infància començen aproximadament als 4 anys, tot i que moltes persones no tenen records de la seva infància fins els 5/7 anys. Així que succesos que van passar els primers anys de vida no poden tenir un record conscient traduït en llenguatge. Tot i que aquest memòria autobiogràfica és tardia, s’ha pogut constatar que existeix una memòria no verbal, que es basa en la memòria corporal, que grava les sensacions de les experiències viscudes des del naixement, i fins i tot abans de naixement.
El tipus de fet traumàtic viscut i haver-ho pogut parlar és també molt important, doncs si el succés és molt doloròs i la persona no pot compartir-ho amb ningú, la única manera de seguir endavant és obligant-se .- conscient o inconscientment .- a oblidar el que ha passat.
A aquest Oblit-Necessari-Per-Sobreviure, els psicòlegs li diem “dissociació”, que vol dir separar i enterrar vivències de l’àmbit de la nostra consciència. Però això no vol dir que aquestes vivències doloroses no hagin existit, i per tant seguiran influint en com veiem la vida, i que puguin resurgir en algún moment, reactivant-se per situacions que tinguin alguna semblança amb allò que vam passar.
Però llavors com puc saber si tinc un trauma?
Això és el que tractaré en la següent entrada del blog 
.